El curtmetratge La culpa (2010), produït per Roxbury i
Argucia i escrit i dirigit per David Victori, va ser el guanyador del Your Film
Festival 2012, un concurs de curtmetratges organitzat per YouTube i la
productora de Ridley Scott.
La història que
ens narra Victori en aquesta producció gira a l’entorn del propi títol: un
home, després de veure com un altre mata la seva dona, només pensa en la seva
venjança. Aquesta idea, a més, és expressada fantàsticament amb un magnífic joc
de plans i ritmes que van avançant al llarg del curt per culminar en un final
magistral.
És molt
important el primer pla que se’ns presenta en pantalla: un pla zenital d’un
home pujant les escales d’una casa. L’home arriba al cinquè pis, hi entra forçant
la porta i, aleshores, David Victori ens enganya creant una il·lusió de la ment
del propi personatge. És important també puntualitzar que aquesta casa i, més
concretament, aquestes escales, esdevindran el nucli de la narració.
L’inici de l’escena
és d’un ritme -que estarà condicionat per la banda sonora durant tot el curt- molt
lent, gairebé inquietant. L’home entra a la casa, on troba el que va matar la
seva dona. Aleshores, amb ràbia, dispara contra el seu cos per deixar-lo mort i
completar la seva venjança. Ara bé, no s’havia adonat que l’observava el fill
de l’home al qual ha tret la vida. Quan ho veu, intenta fugir, però, un cop
intenta baixar les escales, es queda estancat en un bucle que formen les
mateixes -i que es presenta en pantalla amb un magnífic joc de plans i
trucatges òptics-, de manera que no és capaç de sortir del cinquè pis.
Aquí, el ritme
de la seqüència és molt més ràpid -com també ho és el de la música-, i els
plans que es presenten són molt confosos, de manera que reflecteixen
perfectament la bogeria del personatge, la qual ha estat provocada pel
sentiment de culpabilitat, que s’ha convertit, simbòlicament, en el nen que li
clava les tisores per l’esquena i el persegueix.
La transició per
passar d’aquesta ficció a la realitat és perfecte. L’home s’amaga en un altre
pis per fugir del nen i, quan tanca la porta, veiem que està dins la casa de l’home
que busca, que torna a tenir la pistola i que, realment, el que hem vist no era
sinó un artifici del seu pensament, pertorbat pel sentiment de venjança.
Així, es torna a
repetir el mateix ritme lent i la mateixa acció que s’imaginava l’home abans d’actuar.
Ara bé, aquesta vegada és diferent: no dispara a l’assassí de la seva dona,
sinó que l’inculpa, moment que aprofita el criminal per treure-li la pistola i
amenaçar-lo. És per això que es veu obligat a marxar i el ritme de l’acció
torna a anar in crescendo per arribar
a un final apoteòsic en el qual tornem al pla zenital de les escales i al joc
òptic de l’home atrapat en el cinquè pis. Ara, però, l’home que ha sabut no pitjar
el gallet pot sortir, amb la consciència tranquil·la, de les escales. En canvi,
l’home que va matar la noia es queda estancat en el cinquè pis, atrapat in aeternum pel sentiment de
culpabilitat.
En conclusió, no
és estrany que el curtmetratge La culpa,
de David Victori, guanyés el Your film Festival 2012, ja que presenta
magistralment el que és el relat cinematogràfic. Com va dir l’actor i membre
del jurat del certamen Michael Fassbender: “ho té tot: un bon concepte, el del
propi títol; una història molt aconseguida i sap on posar la càmera. [...]
Algun dia hauré de trucar-lo per demanar-li feina”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada