L’exposició Gènesi, de Sebastião Salgado, és un cant
a la majestuositat del nostre planeta i a la gran riquesa que perdrem si
continuem tractant-lo com estem fent. Aquesta està composta per fotografies d’indrets
d’arreu del món que encara no han patit les devastadores transformacions de les
societats humanes modernes.
Aquestes localitzacions
es distribueixen en l’exposició en cinc espais: L’Antàrtida i els confins del sud, Els santuaris, Àfrica, Les terres del nord i L’Amazònia i el Pantanal. En la meva
opinió, la diversitat en la distribució de les imatges i també en la seva mida -per
destacar-ne unes sobre unes altres- els donava una gran varietat i riquesa.
M’agradaria
remarcar, sobretot, les fotografies que mostraven les grans comunitats de
pingüins de l’Antàrtida, talment com si es tractés de les magnes aglomeracions
de persones de la societat en què vivim. També em va impressionar el modus vivendi de les tribus africanes -tot
i que ja tenia, més o menys, una certa idea de com era- i el de les comunitats
d’esquimals; un autèntic elogi, tot plegat, a la vida natural que cada vegada estem
fent més artificial.
Però el que
realment em va fer reflexionar no va ser com eren les imatges ni com estaven
disposades en l’espai, sinó el seu contingut. La composició en blanc i negre, a més d'eliminar la distracció del color i marcar molt els contrastos, els donava una sensació d’antiguitat; d’un món que, tot i ser actual, ens
resulta molt llunyà. I és un món que creiem estar acolorint, quan realment l’estem
desgastant.
Sortint de l’exposició
-i això podria servir com a reflexió de la mateixa-, la meva mare em deia: “Sembla
mentida que encara hi hagi tribus africanes que visquin d’aquesta manera”; a la
qual cosa vaig contestar: “Potser el que ens hauria de semblar estrany no és tot
això, sinó la nostra manera de viure, i també el que estem fent amb aquest món”.
*Algunes fotografies de "Gènesi":
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada