Aquest
fragment pertany a la pel·lícula El sisè
sentit (The sixth sense),
dirigida el 1999 per M. Night Shyamalan. En aquesta escena en concret, el
director presenta la inquietant situació del nen explicant la seva estranya
patologia al psicòleg d’una manera magistral. Aquesta característica, la
destacarà per mitjà de quatre elements principals relacionats entre si: banda
sonora, enquadrament, angulació i il·luminació.
En
primer lloc, és primordial el fet que l’escena s’iniciï amb un silenci, que
serveix per començar a crear la tensió en l’espectador, accentuada, tot seguit,
per una música que sona abans que el noi expliqui el que li passa (té
al·lucinacions de morts vivents). Aquest ho fa amb un aire misteriós, en veu
baixa; en canvi, la veu de l’home és el contrapunt tranquil·litzador. Malgrat
tot, el nen accentua cada vegada més la inquietud fins que l’acció culmina en
una música més suau que ens relaxa i contribueix al canvi d’escena.
D’altra banda, és important la llarga durada dels plans, que remarca aquest ritme lent i exasperant. A més, l’acció comença amb primers plans i s’apropa, seguidament, amb un zoom per acabar amb primeríssims primers plans de cadascun dels personatges (situats en un dels punts d’atenció determinats per la regla dels terços). Aquests remarquen la seva inquietant expressió, també acabada en un relaxament final determinat per un zoom enrere, que acompanya la música.
Finalment, cal fer esment també al paper que juga en l’escena l’angulació. El lleuger picat sobre el nen el col·loca en una situació d’inferioritat respecte l’home, que queda per sobre amb un lleuger contrapicat. En últim lloc, la il·luminació tènue, amb l’escenari gairebé a les fosques, intensifica encara més la sensació de tensió, inquietud i misteri.
D’altra banda, és important la llarga durada dels plans, que remarca aquest ritme lent i exasperant. A més, l’acció comença amb primers plans i s’apropa, seguidament, amb un zoom per acabar amb primeríssims primers plans de cadascun dels personatges (situats en un dels punts d’atenció determinats per la regla dels terços). Aquests remarquen la seva inquietant expressió, també acabada en un relaxament final determinat per un zoom enrere, que acompanya la música.
Finalment, cal fer esment també al paper que juga en l’escena l’angulació. El lleuger picat sobre el nen el col·loca en una situació d’inferioritat respecte l’home, que queda per sobre amb un lleuger contrapicat. En últim lloc, la il·luminació tènue, amb l’escenari gairebé a les fosques, intensifica encara més la sensació de tensió, inquietud i misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada